La música lounge o las canciones retro tienen un toque de pasado estático. Ese pasado se vuelve obsesivo y esa música se adueña de un tiempo pasado que ya no pasa, por eso las escuchamos sin cansarnos una vez y otra, es el sonido del recuerdo, lo único tenemos .... Como los sueños de los marines que siempre recuerdan esos bailes antes de partir a la guerra, las parejas formales bailando esas canciones tan clásicas como sabida despedida Ese amor que no podrá ser, un amor germinal que ha de morir sin haber crecido, tan sólo perdurará el recuerdo de aquel baile, algun timido beso y una canción eterna.
Avui he presenciat un atracament. Quina por, quin neguit i, sobretot, quina repulsió vers les persona que ha tingut la barra d'atrevir-se a robar a dos pobres xavals que es guanyen el pa com al resta de nosaltres. El que fa més por és que aquests actes vagin in crescendo fins al punt de perdre la poca seguretat que teníem. Doncs tots els problemes socials i econòmics acabaran afectant, com sempre, als més pobres, a nosaltres, a la prole. Per què no anirem a robar els rics, oi ?
I spend the night Yeah looking for my insides in a hotel room Waiting for you Were gonna make it tonight Yeah something in the air tells me the time is right so we better get on
Ser dona és molt complicat. No té res a veure amb vestir "fashion" i lluir el palmell. Per mi, ser dona vol dir lluitar pel que vull aferrissadament, trencar normes per aconseguir un besnestar per tothom, respectar i fer-se respectar, estimar i sentir-se estimada. Per mi, ser dona, vol dir sentir profundament fins el dia de la mort.
Avui m'han dit: " Es que em canso d' escoltar-te" Jo ja he trobat estrany que em deixessin parlar cinc minuts seguits de la meva feina, però em feia il·lusions de que m'escoltava perquè volia saber... Tampoc parlo massa jo. En fi, cada vegada estic més convençuda de que les converses han de ser per mi mateixa, perquè els altres no estan disposats a preguntar-me. No ho sé, em sento estranya. No sé si és la meva veu, o la meva manera d'expressar-me que, a vegades, no és sui generis. En tot cas, de que els interessa parlar ?
El reforç positiu dòna millors resultats, a la llarga, que el càstig i les mesures repressives.
Aquest principi, que es pot aplicar en tots els àmbits de la vida, no és aplicable en totes les situacions. Lògicament la conducta negativa no ha de ser apremiada amb un reforç positiu. Però ha de ser castigada severament ? O es poden oferir alternatives de canvi ? A la llarga, l'infant que es castiga recurrentment, acaba sent tractat com "l'infant castigat".
Les persones pensen que no me'n adono. Jo començo a estar tipa de la situació. Posaré un exemple simple però entenedor. Fa uns dies que una noia de la classe, em va demanar que li grabés música ( d'aquesta que està de moda ara i demà, no) en un CD. Jo vaig accedir-hi. A mi m'agrada compartir. Al cap d'uns dies, el posat d'aquesta noia va canviar. Estic segura que si avui li portés el CD, em faria el somriure i em donaria les gràcies,... Al cap d'uns dies se li oblidaria i em tornaria a girar la cara o tractar de males maneres. Fins i tot, en les sessions de treball en grup he vist les males cares que posa quan estic per la feina. Conclusió: Mentre jo esquitxo i faig les coses com agraden, sóc acceptada i volguda. Quan no paso per l'aro, sóc rebutjada i tractada de males maneres. Per tant, em valoren pel que tinc i no pel que sóc. Això ja bé des de fa molt de temps... La gent es prenia la llibertat de tractar-me d'una manera o d'una altre en funció del que feia per ells. Aquesta és la història; jo donava i les persones feien de mí el que volíen. Em sentia estimada i feliç unes estones i després em sentia com una merda. Tonta, cornuda i a sobre apaleada. Abans no me'n adonava. Ara me'n estic cansant. Crec que no mereixo aquests tractes ni les actituds falses envers a mí. És un problema que m'afecta i que encara no està resolt. Doncs per ser dolorós, intento evitar-lo.
El més fàcil és respondre amb un atac, sense pendre en consideració que, si l'ajuda es demana obertament, jo la oferiria en la mesura del possible sentint-me útil i valorada. És clar que després potser em sento igualment el comentari: ets una egoísta ! Quina pena de gent.
Trista, Perquè avui no és igual que ahir. Perquè m'influeixen tant els comentaris ? Potser és la meva inseguretat. Jo també necessito crèixer. Abans però haig d'estimar-me com a persona i no caure en certes dinàmiques. Per mi encara és difícil. Ho intento però sóc una persona inconstant que no he madurat prou. A vegades no me'n adono que continuo caient als mateixos errors de sempre.
Com una formigueta, et fas gran a passos gegants. En el teu camí, no perdis mai els valors que et fan tan humà i conserva l'autenticitat que et fa especial. D'aquesta manera, tot el que canviis i recullis en aquesta vida, et farà crèixer més, més i més,...
Tot això és per dir-te que m'encantes tal i com ets i, que em sento molt orgullosa dels passos que vas fent envers les situacions que, abans, et podien fer passar una mala estona. T'admiro, t'acompanyo i et dono suport per sempre en tot.
Algunas utopías futuristas nos muestran la posibilidad de una " karma police ", una policia del Karma que velaría por la sustancia espiritual de los hombres ( véase Ghost in the shell, para citar quizá la más famosa ). Puede que fuera necesaria, cada día pienso más en lo imprescindible de una recuperación de lo espiritual. Para recobrar la humanidad perdida tenemos que recuperar lo espiritual olvidado ante la vorágine material que nos absorbe y degluye sin compasión. Estamos pérdidos ante cacharros y artefactos que nos sustituyen para que podamos ser sujetos pasivos, ojos palidos ante miles de pantallas parpadeantes, sólo deseando ser más animales de lo que quizás nunca fuimos.
Necessito expressar-te que sense tú em sento perduda que et necessito perquè només tú, coneixes el significat dels meus somriures, de les meves llàgrimes, de les meves paraules,... Tots dos formem part d'un mateix món. Tú i jo som una sola persona. T'estimo, vida.
Con el tiempo aprenderé a pensar dos veces lo que digo, aprenderé que la realidad tiene matizes y que mis razonamientos deben ser flexibles, no rotundos.
Pip, último aviso para los pasajeros del 2046 con destinación: sí mismos.
Arranca la locomotora vital de un tren futurista que nos llevará de viaje a ninguna parte... Pocos llegarán y no les hecharemos de menos, los otros: Disfruten del viaje al país de las propias sombras, de los corazones rotos, de la infelicidad que somos...
Estamos ante una película extraordinaria de un realizador chino, afamado en occidente, llamado Kar Wai Wong. " 2046 " es un film retro-futurista en el que se nos cuenta la historia dramática de un escritor que escribe y vive su propia tristeza, la tristeza de esa suprema capacidad de los hombres que es " amar "; en 2046 el amor se ha vuelto imposible, los sujetos de amor ( esas mujeres de deseo ) son de hojalata desgastada, circuitos vehementes de inexpresión. El amor a bordo de ese tren de la memoria es imposible, de hecho, en ese pasado que es presente durante la decada de los 60 en China y Singapur, ya no era posible. ¿ Alguna vez fue posible ser feliz ?, la respuesta la hallaremos en un viaje simétrico y proyectivo, pasado que es presente ( nostalgia retro que lo inunda todo ), retahila absurda de conquistas, celebraciones y encuentros carnales en un mismo pasado y futuro, no importa la fecha, cuando emocionalmente es imposible escapar de 2046.
Un mismo hombre, un pasado-presente-futuro trágico, condensación de un tiempo homogéneo: el recuerdo; recuerdo de lo mismo, de lo que no pudo ser por temprano y lo que ya será para siempre demasiado tarde; no hay oportunidad para los desheredados de ser felices, ese escritor que puede que sea nosotros, llorará con lagrimas de tinta haber perdido la oportunidad en un solaz imposible: hay más nostalgia en 2046 que en ese pasado, el tiempo es aditivo y en 2046 ya no cabe más tristeza. Puede que la condición trágica del hombre sin amor sea deambular recreando artificialmente unas mismas sensaciones, cortejos e imágenes. 2046 es fruto de ésta ilusión, la mayoría no escaparan nunca de ese sucedáneo que es cibernético y de mujeres alegres del pasado al mismo tiempo, las lágrimas y reacciones son las mismas, el engaño universal. Ese escritor, magnificamente interpretado por Tony Leung ( actor fetiche de Kar Wai Wong ), intentará permanecer hasta el último momento en ese vagón / habitación que es 2046. Para ello, para engañarse, contará con un elenco de mujeres como: Su Li Zhen ( Gong Li ), Wang Jing Wen ( Faye Wong ), Bai Ling ( Ziyi Zhang ) y Lulu/Mimi ( Carina Lau ), que le abrirán la ilusión de redimirse, intentará recomponer su corazón sin éxito, mujeres que aman o son amadas, licenciosas y androides ( nos sugiere algún tributo a " Blade Runner " ), sin embargo, humanas. Primeros planos de sus rostros, de su intimidad iluminada, se repiten obsesivamente, nos interesesa su expresión en el momento en que mueren sus corazones, en el momento en que la imposibilidad se manifiesta, las veremos una vez y otra: soñando, amando y, como no podia ser de otro modo, llorando. Encarnan variaciones de un mismo modelo, el modelo poético ( el film rebosa planos poéticos, secuencias estéticamente preciosistas y un regusto operístico sublime ) de lo pasado y futuro, de rostros que pueden ser otros, de recorridos que pueden ser otros, sin embargo, el destino tiene que ser el mismo. Dónde haya habido amor, tan sólo quedarán lagrimas y unas bellas notas musicales ( extraordinarias sin excepción ), que como el recuerdo ( y su nostalgia ), tan sólo pueden sonar a antiguas.
El viaje será pausado y lento, el recuerdo lo es ...... y la desgracia, atemporal.
Esta madrugada los oscars han sido una mentira! Por no reconocer la gran interpretación de Mickey Rourke en "The wrestler", se ha otorgado la estatuilla de oro (puagh!) a Seann Penn por Harvey Milk ( con este nombre tan estúpido).
Para mi, Mickey Rourke llegó a encojerme el corazón ayer por la tarde... y, por ello, reivindico su reconocimiento professional por su papelón en el film de Aronofsky.
Recordo que aquesta cançó em relaxava moltíssim. Tot i que no es canta en català és molt bonica. A més, abans no teníem els recursos visuals que hi han ara.
Qualsevol es podria preguntar que estic fent sola a l'habitació, trista, mirant alguna que altra pel·lícula sentimental per empatitzar i sentir-me pitjor. Estic esperant. Sempre esperant. Per sempre esperant alguna resposta que m'indiqui que aquesta tarda no em quedaré sense estar amb la persona que estimo. Però potser ja és massa tard. La tarda és a punt d'acabar-se i ni tan sols m'ha demanat que li faci companyia.
On a cold wet, afternoon and no room for love and emptiness by a freeway I confess, I was lost in the pages of a book, full of death reading how we'll die alone and if a god, will lay to rest anywhere we want to go
In your house I long to be Room by room Patiently I'll wait for you there Like a stone I'll wait for you there Alone
And on my death bed I will prey to the gods and the angels Like a pagan to anyone who will take me to, heaven to a place I recall I was there so long ago The sky was bruised The world was black and there you led me, on
In your house I long to be Room by room Patiently I'll wait for you there Like a stone I'll wait for you there Alone... Alone
In all I read till the day was gone And I sat in regret in all the things I've done For all that I've blessed and all that I've wronged In dreams till my death I will wonder on
In your house I long to be Room by room Patiently I'll wait for you there Like a stone I'll wait for you there Alone... Alone
"Una dona s'està morint d'un estrany càncer. Hi ha un fàrmac que, a parer dels metges, pot salvar-la. Una forma de radi que un farmacèutic de la ciutat ha descobert recentment. Però el farmacèutic cobra quatre-centes cinquanta mil pessetes per una petita dosi, un preu deu vegades superior al cost del fàrmac. El marit de la malalta, Heinz, demana diners a amics i familiars, però no aconsegueix sinó la meitat del preu de la medicina. Heinz suplica al farmacèutic que li vengui a més bon preu o que li deixi pagar més endavant. El farmacèutic s'hi nega recordant que amb molt d'esforç ha descobert el fàrmac i en vol treure benefici. Finalment, Heinz, en un atac de desesperació, entra per força a la farmàcia i roba la medicina que la seva dona necessitava".
Thursday, February 19, 2009
FAVOURITE SONGS v.4
Blink 182 - I miss you
Hello there, the angel from my nightmare The shadow in the background of the morgue The unsuspecting victim of darkness in the valley We can live like Jack and Sally if we want Where you can always find me And we'll have Halloween on Christmas And in the night we'll wish this never ends We'll wish this never ends
I miss you (I miss you)
Where are you and I'm so sorry I cannot sleep, I cannot dream tonight I need somebody and always This sick, strange darkness comes creeping on so haunting everytime And as I stared I counted the webs from all the spiders catching things and eating their insides Like indecision to call you And hear your voice of treason Will you come home and stop this pain tonight? Stop this pain tonight
Don't waste your time on me you're already the voice inside my head (I miss you, miss you)
Me gusta esta canción sin ser una gran canción. Tiene una letra emotiva y sencilla, de corte pretendidademente oscuro como su videoclip; ante la acusación de ser comercial y lo gótico, de la estética, más que trillado, respondo que: lo gótico en sí ya está estéticamente saturado desde los ochenta, cualquier intento de actualización es más cibernético que otra cosa. Sin embargo, a mi me gusta por su mensaje sincero de " necesidad ", necesidad de tener a alguien y siempre, de sentirla cerca, de llamarla esta noche. De que lo nuestro no acabe nunca...
" Descubrir " un supuesto " sentido de la vida " es una tarea irrenunciable - digan lo que digan los diversos relativismos de todo pelaje - para la Filosofía. Aunque, encontrar una formulación: exacta, normativa, evidente e, incluso, aséptica, parece que ya no nos es posible. Almenos la Filosofía ha llegado a esta conclusión, más o menos general, en nuestra época. Sin embargo, lo que sí es posible es encontrar pistas para seguir la buena dirección, el camino correcto.
Heidegger, a nuestro entender, da alguna indicación fundamental; leámoslo:
" El tiempo es de penuria porque le falta el desocultamiento de la esencia del dolor, la muerte y el amor. Es indigente hasta la propia penuria, porque rehuye el ámbito esencial al que pertenecen dolor, muerte y amor. Hay ocultamiento en la medida en que el ámbito de esa pertenencia es el abismo del ser ".
Martin Heidegger ¿ Y para qué poetas ?
Sea dicho por adelantado que no entraremos a interpretar a Heidegger por sus palabras, dicha tarea se nos antoja titánica y se escapa al modesto propósito de este escrito. Analizaremos pues algun sentido de lo antedicho.
Vivimos un tiempo natural de penuría, hay muestras de éllo a lo poco que uno se asome a la ventana o asista a la información del Mundo que se nos da. Sin embargo, nuestra época en este sentido no es diferente a otras sino por lo dramático del alcance de la penuria misma. Vivimos una penuria humana mundial. Es importante percatarse de la verdad esencial de lo antedicho, puesto que si uno está convencido de que estamos hablando de una condición de existencia socio-económica, no podrá entender realmente nada de lo que se dice aquí. La penuria, no es estrictamente económica, de hecho la preocupación estricta por lo económico es un sintoma claro de tal decadencia. Hablamos de la condición humana en cuanto mortal. Lo mortal significa lo finito y, no entender propiamente el carácter finito del hombre es la penuria misma. La condición humana conlleva : dolor, la muerte y el amor de un modo eminente. Son categorías fundamentales del ser humano. Sin embargo, la penuria se cierne sobre una época en la que los hombres han olvidado o despreciado tales categorías, de hecho, la penuria es fundamental porque el olvido alcanza al olvido mismo. No se acuerda el hombre contemporáneo que le es imprescindible interrogarse por la esencia de tales categorías. No sólo éso, sino además la penuria llega a la más extremada indigencia. El hombre ni se interroga ni entiende que tales categorías son eternas en cuanto mortal. Sin dolor, muerte ni amor no hay hombre, tal indigencia hace al hombre sólo pretender aliviar el dolor, atrasar la muerte y desdeñar el amor - rehuye el ambito esencial, nos dirá Heidegger. La pérdida de sentido es total si es incapaz de entender que nunca aliviará totalmente el dolor, nunca vencerá la muerte y no puede menospreciar el amor si quiere vivir una vida auténtica en cuanto hombre. Tan sólo, es un ocultamiento que casi ha logrado su éxito - de ahí la penuria -: se ha ocultado y ha ocultado el sentido de la mayoría de los hombres, gran parte de su tiempo. Pero el dolor, la muerte y el amor están inextricablemente siempre casi-presentes para recordarle - se presentan en momentos de crisis - que tan sólo está viviendo un ocultamiento. Dicho ocultamiento en su forma generalizada supone la indigencia extrema, nota dominante de la penuria del ser humano. El hombre sólo recuperará su dignidad en cuanto tal, cuando asuma interrogarse " metafísicamente " - por tanto desocultar y desocultarse - respecto al abismo que supone ser; dicho en otras, palabras, respecto al abismo que supone existir propiamente en cuanto finito: dolorido, mortal y amante.
En aquesta bitàcora t'has construit com a persona en tots els sentits. En aquesta bitàcora has reflexat tot el que saps, tot el que penses, tot el que vas aprendre a la universitat de Filosofia. En aquesta bitàcora hi ha reflectida la teva evolució personal i la nostra història d'amor.
Aquesta tarda no podia deixar de plorar, pensant si s'arruinaran vuit anys d'història per una porqueria de blog creat per exigències acadèmiques. Jo em nego a perdre el que t'identifica, el que expressa com et sents, el què penses, els teus gustos, les teves troballes, la teva història amb mi, els nostres comentaris. No m'imagino el día a día sense poder consultar si has deixat algun post i contestar-te. Encara recordo el día que em vas confessar que tenies un blog... i la primera que vegada que hi vaig accedir... . Em va marcar i em marcarà tota la vida. Si deixa d'existir, em faltarà alguna cosa dins meu ( i no és poc important).
Caminava solitaria tots els dies de la setmana anhelant el moment en que et podria tornar a veure, intentant retenir la teva olor al meu nas, recordant que quan em notaves trista em tenies entre els teus braços i m'eixugaves les llàgrimes. Desitjant en tots moment que em mirèssis i les nostres boques es trobessin en un petó d'amor.
Qué sentido tiene pagar tanto dinero para que las obligaciones estudiantiles no te dejen vivir, pero tampoco consolidar conociemientos ? Qué hay del discurso de la pedagogía alternativa a la dinámica estresante de nuestra sociedad ? Nada. Sólo son palabras.
Una hoja de papel en blanco con sólo un nombre que me identifica. Pues no pienso hacer el examen. Esto no es pedagogía... esto es un infierno. Y por aquí yo no paso. Eso que deberia ser interpretado como una manifestación de las necesidades para provocar cambios en la enseñanza, para ellos sólo es un acto de rebeldía y bandalismo que pone en peligro el expediente y los resulatdos académicos. Qué ? Mucha teoria... palabras, palabras, y más palabras... bla, bla, bla.
Experimento jo el mateix temor que tú quan expresses que aquest any pot ser el darrer. Jo tinc por de fer-me gran ... temo que els anys em restin la vitalitat que tenia a la vintena,...
T'enyoro, necessito tenir-te als meus braços, necessito sentir la teva pell, necessito besar-te una altre vegada Necessito que estiguis al meu costat i m'acaronis,...
Aquest any faig tard per fer la carta, bè potser no he estat bona nena, però el que demano no és material ni és directament per mi. Només salut i bons aliments per les persones que estimo i aprecio encara que no els hi digui cada dia. I per la persona especial que està al meu costat, molta felicitat i que jo hi pugui contribuir !!!
Encara segueixo sent tot orelles Parla'm, explica'm coses de tú, mostra'm les coses que t'agraden com ho feies abans, sense prejudicis amb naturalitat, jo t'escolto, demà veuràs que he aprés.
... però res ha canviat. Les mateixes preocupacions, i d'altres que s'hi van afegint. El mateix de sempre, jo vaig darrere els altres i els altres van a la seva i, t'inclouen en els seus plans si poden. M'ho prenc tot a la valenta, tot m'afecta d'alguna manera; el que es diu i el que no es diu. Potser si fos més madura intrapersonalment, m'ajudaria a tenir en compte el que és realment important. També hauria de tenir cura de la meva salut mental, no li aniria pas malament oxigenar-la peruqè no m'afectin tant els comentaris dirigits a la meva persona. Acostumar -se a dir el que pensa es demani, seria bo per deixar de predre totes les batalles...
La consciència de cadascú ja obrarà per si mateixa i no serà tan benevolent.
Així que va extendre les ales i va emprendre el vol; llavors es va encendre l'aurora d'un vermell rosat; secava les llàgrimes, armant les meves pors amb deu mil escuts i llances
" Cançons de Inocència i de l'Experiència " Adaptació del poma "El ángel" de William Blake.
Porquetendrán ellos vacaciones? De que sirve si me están amargando las mías con sus planes de pintar los dormitorios ?. Poco trabajo y entretenimiento deben tener. Además me estropean las pocas vacaciones que tenía. Qué asco, ya podrían volver a sus puestos de trabajo si no saben disfrutar de sus vacaciones. Y seguro que quien tuvo la idea se sentará frente al ordenador mientras los demás trabajamos. Insoportables, insoportables, insoportables !!!!!!!!!!!!
I thought the future held a perfect place for us That together we would learn to be the best that we could be In my naivety I ran I fell and lost my way Somehow I always end up falling over me
And one day I woke to find The future had no place for me I was unwanted in a world that with my hands I helped build Where once was honesty and pride I now stand broken and alone Just a shadow of what I was meant to be
They say that "Time will heal" "The truth shall set us free" Well that depends on what it is that you choose to believe In this prison made of lies We see what it is we want to see And find comfort in this broken hall of dreams
Does anybody feel the way I do? Is there anybody out there? Are you hearing me?
I believe in you Will you believe in me? Or am I alone in this hall of dreams?
I believe in you You believe in me But I have no trust in anything Somehow I'm always always falling over me
Parece que alguien ha entendido, por fin, lo importante que era para mí, acabar lo que estaba haciendo. La consecuencia: nos hemos sentido mal al principio, pero luego la conversación ha adquirido un tono bastante comprensivo. Me hubiera alegrado más que las dos hubiéremos colaborado juntas en el proceso. Aún así el resultado ha sido bueno.
No tengo ninguna autoridad, en ningúsn sitio. Sin embargo, todo el mundo la tiene conmigo. Antes de ayer tenía dos centros de mesa a medias. Estavan inacabados, les faltaba gràcia, pero estaba orgullosa con mi creatividad, con el proceso de aprendizaje realizado. Me he dejado aconsejar por los míos en todo momento, pero sin dejar que intervienieran directamente, pues me gusta sentirme realizada almenos en algo que he decidido hacer por mí misma. Habíamos quedado en que quedaría mejor pintando las hojas de pino y sumando más detalles a los dos centros de Navidad que estaba realizando con todo el cariño del mundo para mi madre y para mi suegra. Ahora ya no puedo decir lo mismo, pues alguien se me ha adelantado a realizar lo que a mí me hacía tanta ilusión que es adornarlo, desobedeciendo mis indicaciones de hacerlo cuando yo estuviera en casa. Yo era la protagonista, pero por lo que se ve cuando una se da la vuelta, los demás se toman todas las licencias. Encima no quieren entender lo importante que es para mí realizar estas actividades que ustedes considerais una tontería, de una niña de dos años, sin embargo os moriis por hincarle el diente... Y otra vez me han pasado por encima.
Tuesday, December 23, 2008
Els meus ulls delaten
que el meu cor pertany a un àngel
Res anhelo amb tanta força
com fer que el meu somni sigui nostre.
Adaptació de "Versos dessota la finestra". Marc Manera
Com dir-te que m' agrada la teva manera de ser, que amb tú em sento protegida. Ets una gran persona, amb un cor d'or, uns valors que no els trobes enlloc més i un sentit del que és just amb el qual hi actues amb coherència. Les teves ganes d'aprendre, la teva voluntat i la teva responsabilitat són de lloar. Durant aquests anys has descobert en tú habilitats que no sabies ni tú que les teníes. En seguirás descobrint,... La teva saviesa i les ansies de conèixer obren portes a nous aprenentatges, guardant-ne la resta en un lloc ben segur. La teva personalitat i el teu caràcter marcat, a vegades per una mica de geni, et fan ser autèntic i transparent. La teva lleieltat vers les persones que aprecies i la persona que estimes ( jo, la teva dona) és insuperable. Ets un home com cal, coherent, directe i proper ( quan ho pretens ser). En definitiva, ets un ser humà adorable i que només tinc ganes d'estimar-te per sempre i lluitar per estar a l'altura.
Yo no soy ningun angel yo no soy ningun santo pero lo que estas haciendo es que me esta matando Puedes buscar por tierra puedes buscar por aire que como yo te he querido no va a quererte nadie no va a quererte nadie
La meva vida no té sentit si tú no hi ets, perquè em falta una part molt important de mí, perquè si no et puc cuidar, no vull fer res més perquè si et fan mal, es com si et fessin mal a mi i si la culpable sóc jo , em fa mil vegades més mal, perquè si tú estás trist, jo no sóc feliç.
Este fin de semana mi amor me ha dado una buena sorpresa (aunque el todavía no lo crea), pues se estrenaba la criticada, pero la más esperada para mí: " Myblueberrynights" del maestro WongKarWai.
Y a mi me siguen fascinando sus historias donde los corazones rotos aún buscan el amor, y me gratifica tanto su pasión por detener el tiempo para observar los pequeños detalles,... Esa manera de acercarse a los momentos cotidianos despierta los sentidos del espectador, aunque para este delicado trabajo faltaba la lente de nuestro ChrystopherDoyle.
No llego al final del camino, pues la bateria esta bajo mínimos , descargada. Actuar como alguien que no soy la mayor parte del día, me agota soberanamente la energía. Yo era alegre y comunicativa. Me van cortando las alas y con ello, las ganas y las ilusiones. Me canso de dar al ver que recibo una "mi"!!!!.
I´m taking a ride With my best friend I hope he never lets me down again He knows where he´s taking me Taking me where I want to be I´m taking a ride With my best friend
We´re flying high We´re watching the world pass us by Never want to come down Never want to put my feet back down On the ground
I´m taking a ride With my best friend I hope he never lets me down again Promises me I´m safe as houses As long as I remember who´s wearing the trousers I hope he never lets me down again
Never let me down
See the stars, they´re shining bright Everything´s alright tonight
Si insultan no espern ser tratados con amor. Si hacen burlas no esperen recibir halagos. Si gritan a los demás, no esperen que los reciban con un tono agradable. Si actuan de forma deshonesta, no esperen que le tenagn confianza. Si no trabajan no esperen recompensa. Si menosprecian a las personas, no esperen que los acepten. Si agreden, no merecen carícias.
Hi havia una vegada una vegada, en un poble no massa gran, un home que pintava amb gran talent i una inspiració descomunal. Però desgraciadament ningú apreciava el seu art, excepte la seva dona que l’ajudava i l’animava tant com podia. Doncs eren una família modesta que feien el que dignament podien per menjar cada dia. Ell passava hores i hores treballant en un taller de fusta per adquirir els estris que li eren necessaris per compondre els seus quadres. Només un pobre home que exercia de mossèn al poble, es va interessar per les seves obres, al·legant que necessitava alguna cosa per regalar a la seva neboda.
Dos dies van passar i un gran temporal va amenaçar el poble d’aquest pobre artista. L’aigua es va emportar les seves obres i la vida de la seva dona que no sabia nedar.
Trist i desconsolat, l’artista pobre es va quedar. Rondava pels carrers demanant almoïna per poder menjar. Una bona dona a casa seva el va convidar i una bona olla de caldo li va regalar.
Van passar un dies. Un home ben vestit amb un paquet sota el braç va aparèixer. A la plaça va descobrir el contingut del paquet. Era un quadre !. Doncs li havien dit que l’artista es trobava entre els habitants del poble. Aquest home oferia la joia més bonica que s’hagués vist mai a canvi de les obres de l’artista. El pobre home desapercebut va voler passar. Un cop acabat l’acte, el pobre artista va demanar almoïna a l’home ben vestit i aquest li va donar unes monedes. Aquestes monedes van servir per comprar una cullera, que li permetria menjar-se el caldo que aquella bona dona li havia regalat.
Fa tres mil anys, l'emperador Xiu era reconegut per les seves habilitats com a militar, les quals li habien permés conquerir molts terres. En aquells temps, la Xina va deixar de tèmer a les arbitrarietats dels altres monarques, doncs l'emperador Xiu era reconegut pel seu respecte a la justícia. Malgrat els honors i el reconeixement del qual era mereixedor, l'emperador no va arribar a la senectut sense tenir cap fill. Fet que el posava trist, ja que segons les lleis de l'imperi, hauria de ser d'aquell jove que es volgués casar amb la seva única filla; la princesa Turandot. Turandot era molt diferent al seu pare, donc ella només estava satisfeta amb les joies i el luxe. Era tant capritxosa que alguns metges de la cort consideraven que estava tocada per la bogeria. Les seves esclaves li tenien por. La princesa Turandot es divertía humillant-les. La seva conducta encara podía ser més cruel. Quan s'adonava d'algun petit error per part dels seus esclaus, condenava a mort els culpables sense cap mirament. L'emperador Xiu, coneixedor de les execentricitats de la seva filla, perdonava als pobres infeliços que Turandot acusava, apartant-los del seu servei. Quan va arribar la hora d'anunciar a la princesa del seu deber de contraure matrimoni, l'emperador Xiu no va permetre la negativa de la jove. Tot i així, Turandot va respondre amb la seva habitual ferocitat;
- Pare- va dir, fingint humiltat i respecte-, es farà la teva voluntat. Però comprendras que una dona com jo, tant bella, intel·ligent, instruida i forta, no pot acabar casada amb un finolis, un vellet o un fanfarrón. Qui em pretengui com esposa, haurà de passar una prova molt dura per demostrar que em mereix. Només qui la superi serà digne de mí.
- Estic d'acord- va respondre l'emperador.
- Un moment pare, que encara no he acabat- va continuar la nena mimada. - La teva fama d'home just es coneguda per tots els confíns del imperi i, encara més enllà. És veritat el que afirmo ?
- En efecte - Va respondre un emperador exercint tota la seva paciencia per la seva filla.
- Doncs llavors has de coincidir amb mi en que l'home que tingui unes aspiracions tant altes, ha de considerar-se un home molt valent; per tant, estaras d'acord en el que et proposo: qui no estigui a la altura de la seva valentia, mereix la mort. Per això he decidit que els pretendents que no resolguin els meus enigmes, seran decapitats.
L'emperador Xiu va reflexionar durant uns moments. Si es negava a la voluntat de la seva filla, l'imperi quedaria en mans de conspiradors. Al día següent, tots els pregoners de l'imperi van donar a conèixer la notícia: " La princesa Turandot es casaria amb aquell que superés totes les proves que ella imposava. Però si els pretendents fallaven, es quedarien sense cap.
D'immediat, els homes més soberbis i fanfarrons van vitajar fins la Ciutat Imperial , segurs del seu èxit amb la princesa, convertint-se sense gaire esforç, en els emperadors de la Xina. Els més prudents van preferir no arriscar-se, considerant que hi han moltes maneres de gaudir d'una bona vida sense ser emperadors. Però hi havia un príncep local, famós pel seu valor, que en una de les seves visites a la Ciutat Imperial había vist el rostre de la princesa Turandot i s'havia enamorat perdudament d'ella. Aquest home es deia Calaf i no va dubtar un instant en preparar tot el necessari per partir fins a la capital de l'imperi, segur que mereixia la pena correr qualsevol risc si el premi era casar-se amb la princesa. A mesura que avaaçava pels diferents paisatges de l'enorme imperi seguit del seu sèquit, li arribaven veus dels caps que havia tallat la princesa Turandot. Semblava que la prova era molt difícil de superar. Calaf no tenía por perquè tenía la certesa de que alguna cosa el distingía entre els altres pretendents: ell estava enamorat de Turandot.
Quan va arribar a la Ciutat Imperial, va ser custodiat per dos guardes que el van conduir a palau passant per indrets que semblava, no s'acabaven mai fins arribar a un pati tancat. A les parets laterals hi havien els ministres i els alts càrrecs de la justícia; al fons, una escalinata de màrmol blanc permetía entreveure el tro de l'emperador. En segon pla, gairebé a prop del cel, s'alçava una figura d'esquenes, vestida rigorosament de blanc: era ella, la princesa Turandot. Quan els guardes van abandonar Calaf, es va fer un gran silenci. El príncep, després de fer una reverencia a l'emperador.
Van sonar tres cops al gong i quan van acabar les vibracions, Turandot, deprés d'advertir a Calaf va enunciar amb lentitud la primera de les seves endevinalles;
- "Ho mata tot, però l' aigua el mata" - va dir. Vaja- va pensar Calaf - Això és massa fàcil, doncs està clar que es tracta del foc ! -El foc !- va exclamar el príncep.
L'emperador va inclinar el cap al mateix temps que els que tocaven la trompeta, la van fer sonar aclamant l'encert del príncep. Sense que ningú la veies, Turandot somreia: quasi tots els pretendents als que había tallat el cap havien trobat la primera solució.
- Prepara't per la següent endevinalla !- Va exclamar l'emperador. - "Sóc una pedra duríssima però la gent em beu"- va enunciar Turandot.
Aquesta vegada Calaf va pensar una mica més, però de sobte, recordant que el foc había estat la seva primera resposta, va dir : - el gel ! Es va tornar a reptir el ritual de les trompetes, pero aquesta vegada l'aprobació de l'emperador era molt més entusiasta. Turandot, satisfeta de la trampa que había posat a Calaf, gaudia pensant que ningú havia estat capaç de resoldre el tercer enigma i, que per tant, cauria el cap d'un altre impertinent. De manera que va continuar anunciant la tercera endevinalla;
- "Es un gel que et dóna foc, i com més foc et dóna, més gel es torna" - va dir la princesa.
Després de pensar durant uns segons, el príncep amb tota la pena va veure's mort, però s'adonà que morir comportava perdre Turandot.
- Ai !- , exclamava. - Però per què haurà volgut el destí que com més m'enceng per ella, més freda es torna... ?
Llavors Calaf va trobar la resposta en aquesta refelxió deseperada, era el nom propi de la princesa !
- Turandot ! - va exclamar el príncep triunfant.
L'emperador no va poder evitar saltar de l'alegria. Les trompetes van sonar cap als quatre punts cardinals proclamant que l'imperi ja tenia hereu. Turandot, derrotada, començava a girar-se; doncs hauria de complir amb la seva promesa, del contrari, el seu pare faria justícia amb ella.
Les mirades de Calaf i Turandot es van trobar. La princesa va baixar majestuosament l'escala de màrmol blanc per conèixer el seu pretendent. A mesura que s'acostava al príncep més guapo el trobava i més es desfeia el gel de la seva soberbia. Finalment els dos es van fondre en una abraçada plena d'amor.
Sunday, December 07, 2008
En tu lucha contra el resto del mundo, te aconsejo que te pongas del lado del resto del mundo.
Algú s'ha sentit alguna vegada com un peix fora de l'aigua ?
Jo simbòlicament, puc dir que sí. A vegades quan sóc incapaç d'expressar-me i fer-me escoltar per les altres persones. A vegades la inseguretat em cohibeix i no sé d'on treure les forces per tornar-me a fer respectar. Moltes vegades començo a parlar i no puc acabar el que vull explicar. A vegades penso que el que a mi m'agrada no interessa o que el meu sentit de l'humor no és prou bo per arrancar la riatlla a la meva parella. Em costa que no s'apliqui la justícia, que no hi hagi equitat, que siguim dolents els uns amb els altres, que no es puguin dir les coses amb sinceritat i respecte, que les persones no s'impliquin i s'esforcin en tot allò que fan, que no hi hagi lleieltat entre les persones que s'aprecien. Però això justament és el que hi ha. És tant trist i em sento tant estranya...
Sembla que la tònica general és la llei del mínim esforç. És una moda en la que tothom vol euros per cent peles. Tú has de donar el màxim, per rebre el mínim.
Mentre les persones que s'esforçen a treballar bé, de forma més o menys constant, no són reconegudes, els paràsits que no foten l'ou s'enduen tots els mèrits. Quan les persones responsables es queixen de la poca equitat a l'hora de repartir les tasques, són burlades i menyspreades. Passa tot el contrari quan aquella persona que no ha vist un treball en sa vida li toca fer el mínim i encara es queixa, llavors no es pot molestar que es posa nerviosa.
Però de que anem ?
Confío en que aquesta moda serà passatgera i es reclamarà la implicació i la responabilitat a tothom per igual...
Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluuens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar:i jo, aleshores, besaré ta galta;i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba
