Com dir-te que m' agrada la teva manera de ser, que amb tú em sento protegida. Ets una gran persona, amb un cor d'or, uns valors que no els trobes enlloc més i un sentit del que és just amb el qual hi actues amb coherència. Les teves ganes d'aprendre, la teva voluntat i la teva responsabilitat són de lloar. Durant aquests anys has descobert en tú habilitats que no sabies ni tú que les teníes. En seguirás descobrint,... La teva saviesa i les ansies de conèixer obren portes a nous aprenentatges, guardant-ne la resta en un lloc ben segur. La teva personalitat i el teu caràcter marcat, a vegades per una mica de geni, et fan ser autèntic i transparent. La teva lleieltat vers les persones que aprecies i la persona que estimes ( jo, la teva dona) és insuperable. Ets un home com cal, coherent, directe i proper ( quan ho pretens ser). En definitiva, ets un ser humà adorable i que només tinc ganes d'estimar-te per sempre i lluitar per estar a l'altura.
Yo no soy ningun angel yo no soy ningun santo pero lo que estas haciendo es que me esta matando Puedes buscar por tierra puedes buscar por aire que como yo te he querido no va a quererte nadie no va a quererte nadie
La meva vida no té sentit si tú no hi ets, perquè em falta una part molt important de mí, perquè si no et puc cuidar, no vull fer res més perquè si et fan mal, es com si et fessin mal a mi i si la culpable sóc jo , em fa mil vegades més mal, perquè si tú estás trist, jo no sóc feliç.
Este fin de semana mi amor me ha dado una buena sorpresa (aunque el todavía no lo crea), pues se estrenaba la criticada, pero la más esperada para mí: " Myblueberrynights" del maestro WongKarWai.
Y a mi me siguen fascinando sus historias donde los corazones rotos aún buscan el amor, y me gratifica tanto su pasión por detener el tiempo para observar los pequeños detalles,... Esa manera de acercarse a los momentos cotidianos despierta los sentidos del espectador, aunque para este delicado trabajo faltaba la lente de nuestro ChrystopherDoyle.
No llego al final del camino, pues la bateria esta bajo mínimos , descargada. Actuar como alguien que no soy la mayor parte del día, me agota soberanamente la energía. Yo era alegre y comunicativa. Me van cortando las alas y con ello, las ganas y las ilusiones. Me canso de dar al ver que recibo una "mi"!!!!.
I´m taking a ride With my best friend I hope he never lets me down again He knows where he´s taking me Taking me where I want to be I´m taking a ride With my best friend
We´re flying high We´re watching the world pass us by Never want to come down Never want to put my feet back down On the ground
I´m taking a ride With my best friend I hope he never lets me down again Promises me I´m safe as houses As long as I remember who´s wearing the trousers I hope he never lets me down again
Never let me down
See the stars, they´re shining bright Everything´s alright tonight
Si insultan no espern ser tratados con amor. Si hacen burlas no esperen recibir halagos. Si gritan a los demás, no esperen que los reciban con un tono agradable. Si actuan de forma deshonesta, no esperen que le tenagn confianza. Si no trabajan no esperen recompensa. Si menosprecian a las personas, no esperen que los acepten. Si agreden, no merecen carícias.
Hi havia una vegada una vegada, en un poble no massa gran, un home que pintava amb gran talent i una inspiració descomunal. Però desgraciadament ningú apreciava el seu art, excepte la seva dona que l’ajudava i l’animava tant com podia. Doncs eren una família modesta que feien el que dignament podien per menjar cada dia. Ell passava hores i hores treballant en un taller de fusta per adquirir els estris que li eren necessaris per compondre els seus quadres. Només un pobre home que exercia de mossèn al poble, es va interessar per les seves obres, al·legant que necessitava alguna cosa per regalar a la seva neboda.
Dos dies van passar i un gran temporal va amenaçar el poble d’aquest pobre artista. L’aigua es va emportar les seves obres i la vida de la seva dona que no sabia nedar.
Trist i desconsolat, l’artista pobre es va quedar. Rondava pels carrers demanant almoïna per poder menjar. Una bona dona a casa seva el va convidar i una bona olla de caldo li va regalar.
Van passar un dies. Un home ben vestit amb un paquet sota el braç va aparèixer. A la plaça va descobrir el contingut del paquet. Era un quadre !. Doncs li havien dit que l’artista es trobava entre els habitants del poble. Aquest home oferia la joia més bonica que s’hagués vist mai a canvi de les obres de l’artista. El pobre home desapercebut va voler passar. Un cop acabat l’acte, el pobre artista va demanar almoïna a l’home ben vestit i aquest li va donar unes monedes. Aquestes monedes van servir per comprar una cullera, que li permetria menjar-se el caldo que aquella bona dona li havia regalat.
Fa tres mil anys, l'emperador Xiu era reconegut per les seves habilitats com a militar, les quals li habien permés conquerir molts terres. En aquells temps, la Xina va deixar de tèmer a les arbitrarietats dels altres monarques, doncs l'emperador Xiu era reconegut pel seu respecte a la justícia. Malgrat els honors i el reconeixement del qual era mereixedor, l'emperador no va arribar a la senectut sense tenir cap fill. Fet que el posava trist, ja que segons les lleis de l'imperi, hauria de ser d'aquell jove que es volgués casar amb la seva única filla; la princesa Turandot. Turandot era molt diferent al seu pare, donc ella només estava satisfeta amb les joies i el luxe. Era tant capritxosa que alguns metges de la cort consideraven que estava tocada per la bogeria. Les seves esclaves li tenien por. La princesa Turandot es divertía humillant-les. La seva conducta encara podía ser més cruel. Quan s'adonava d'algun petit error per part dels seus esclaus, condenava a mort els culpables sense cap mirament. L'emperador Xiu, coneixedor de les execentricitats de la seva filla, perdonava als pobres infeliços que Turandot acusava, apartant-los del seu servei. Quan va arribar la hora d'anunciar a la princesa del seu deber de contraure matrimoni, l'emperador Xiu no va permetre la negativa de la jove. Tot i així, Turandot va respondre amb la seva habitual ferocitat;
- Pare- va dir, fingint humiltat i respecte-, es farà la teva voluntat. Però comprendras que una dona com jo, tant bella, intel·ligent, instruida i forta, no pot acabar casada amb un finolis, un vellet o un fanfarrón. Qui em pretengui com esposa, haurà de passar una prova molt dura per demostrar que em mereix. Només qui la superi serà digne de mí.
- Estic d'acord- va respondre l'emperador.
- Un moment pare, que encara no he acabat- va continuar la nena mimada. - La teva fama d'home just es coneguda per tots els confíns del imperi i, encara més enllà. És veritat el que afirmo ?
- En efecte - Va respondre un emperador exercint tota la seva paciencia per la seva filla.
- Doncs llavors has de coincidir amb mi en que l'home que tingui unes aspiracions tant altes, ha de considerar-se un home molt valent; per tant, estaras d'acord en el que et proposo: qui no estigui a la altura de la seva valentia, mereix la mort. Per això he decidit que els pretendents que no resolguin els meus enigmes, seran decapitats.
L'emperador Xiu va reflexionar durant uns moments. Si es negava a la voluntat de la seva filla, l'imperi quedaria en mans de conspiradors. Al día següent, tots els pregoners de l'imperi van donar a conèixer la notícia: " La princesa Turandot es casaria amb aquell que superés totes les proves que ella imposava. Però si els pretendents fallaven, es quedarien sense cap.
D'immediat, els homes més soberbis i fanfarrons van vitajar fins la Ciutat Imperial , segurs del seu èxit amb la princesa, convertint-se sense gaire esforç, en els emperadors de la Xina. Els més prudents van preferir no arriscar-se, considerant que hi han moltes maneres de gaudir d'una bona vida sense ser emperadors. Però hi havia un príncep local, famós pel seu valor, que en una de les seves visites a la Ciutat Imperial había vist el rostre de la princesa Turandot i s'havia enamorat perdudament d'ella. Aquest home es deia Calaf i no va dubtar un instant en preparar tot el necessari per partir fins a la capital de l'imperi, segur que mereixia la pena correr qualsevol risc si el premi era casar-se amb la princesa. A mesura que avaaçava pels diferents paisatges de l'enorme imperi seguit del seu sèquit, li arribaven veus dels caps que havia tallat la princesa Turandot. Semblava que la prova era molt difícil de superar. Calaf no tenía por perquè tenía la certesa de que alguna cosa el distingía entre els altres pretendents: ell estava enamorat de Turandot.
Quan va arribar a la Ciutat Imperial, va ser custodiat per dos guardes que el van conduir a palau passant per indrets que semblava, no s'acabaven mai fins arribar a un pati tancat. A les parets laterals hi havien els ministres i els alts càrrecs de la justícia; al fons, una escalinata de màrmol blanc permetía entreveure el tro de l'emperador. En segon pla, gairebé a prop del cel, s'alçava una figura d'esquenes, vestida rigorosament de blanc: era ella, la princesa Turandot. Quan els guardes van abandonar Calaf, es va fer un gran silenci. El príncep, després de fer una reverencia a l'emperador.
Van sonar tres cops al gong i quan van acabar les vibracions, Turandot, deprés d'advertir a Calaf va enunciar amb lentitud la primera de les seves endevinalles;
- "Ho mata tot, però l' aigua el mata" - va dir. Vaja- va pensar Calaf - Això és massa fàcil, doncs està clar que es tracta del foc ! -El foc !- va exclamar el príncep.
L'emperador va inclinar el cap al mateix temps que els que tocaven la trompeta, la van fer sonar aclamant l'encert del príncep. Sense que ningú la veies, Turandot somreia: quasi tots els pretendents als que había tallat el cap havien trobat la primera solució.
- Prepara't per la següent endevinalla !- Va exclamar l'emperador. - "Sóc una pedra duríssima però la gent em beu"- va enunciar Turandot.
Aquesta vegada Calaf va pensar una mica més, però de sobte, recordant que el foc había estat la seva primera resposta, va dir : - el gel ! Es va tornar a reptir el ritual de les trompetes, pero aquesta vegada l'aprobació de l'emperador era molt més entusiasta. Turandot, satisfeta de la trampa que había posat a Calaf, gaudia pensant que ningú havia estat capaç de resoldre el tercer enigma i, que per tant, cauria el cap d'un altre impertinent. De manera que va continuar anunciant la tercera endevinalla;
- "Es un gel que et dóna foc, i com més foc et dóna, més gel es torna" - va dir la princesa.
Després de pensar durant uns segons, el príncep amb tota la pena va veure's mort, però s'adonà que morir comportava perdre Turandot.
- Ai !- , exclamava. - Però per què haurà volgut el destí que com més m'enceng per ella, més freda es torna... ?
Llavors Calaf va trobar la resposta en aquesta refelxió deseperada, era el nom propi de la princesa !
- Turandot ! - va exclamar el príncep triunfant.
L'emperador no va poder evitar saltar de l'alegria. Les trompetes van sonar cap als quatre punts cardinals proclamant que l'imperi ja tenia hereu. Turandot, derrotada, començava a girar-se; doncs hauria de complir amb la seva promesa, del contrari, el seu pare faria justícia amb ella.
Les mirades de Calaf i Turandot es van trobar. La princesa va baixar majestuosament l'escala de màrmol blanc per conèixer el seu pretendent. A mesura que s'acostava al príncep més guapo el trobava i més es desfeia el gel de la seva soberbia. Finalment els dos es van fondre en una abraçada plena d'amor.
Sunday, December 07, 2008
En tu lucha contra el resto del mundo, te aconsejo que te pongas del lado del resto del mundo.
Algú s'ha sentit alguna vegada com un peix fora de l'aigua ?
Jo simbòlicament, puc dir que sí. A vegades quan sóc incapaç d'expressar-me i fer-me escoltar per les altres persones. A vegades la inseguretat em cohibeix i no sé d'on treure les forces per tornar-me a fer respectar. Moltes vegades començo a parlar i no puc acabar el que vull explicar. A vegades penso que el que a mi m'agrada no interessa o que el meu sentit de l'humor no és prou bo per arrancar la riatlla a la meva parella. Em costa que no s'apliqui la justícia, que no hi hagi equitat, que siguim dolents els uns amb els altres, que no es puguin dir les coses amb sinceritat i respecte, que les persones no s'impliquin i s'esforcin en tot allò que fan, que no hi hagi lleieltat entre les persones que s'aprecien. Però això justament és el que hi ha. És tant trist i em sento tant estranya...
Sembla que la tònica general és la llei del mínim esforç. És una moda en la que tothom vol euros per cent peles. Tú has de donar el màxim, per rebre el mínim.
Mentre les persones que s'esforçen a treballar bé, de forma més o menys constant, no són reconegudes, els paràsits que no foten l'ou s'enduen tots els mèrits. Quan les persones responsables es queixen de la poca equitat a l'hora de repartir les tasques, són burlades i menyspreades. Passa tot el contrari quan aquella persona que no ha vist un treball en sa vida li toca fer el mínim i encara es queixa, llavors no es pot molestar que es posa nerviosa.
Però de que anem ?
Confío en que aquesta moda serà passatgera i es reclamarà la implicació i la responabilitat a tothom per igual...
Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluuens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar:i jo, aleshores, besaré ta galta;i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba
All around me are familiar faces Worn out places, worn out faces Bright and early for their daily races Going nowhere, going nowhere Their tears are filling up their glasses No expression, no expression Hide my head I want to drown my sorrow No tomorrow, no tomorrow And I find it kind of funny I find it kind of sad The dreams in which I'm dying Are the best I've ever had I find it hard to tell you I find it hard to take When people run in circles It's a very, very Mad World Mad world Children waiting for the day they feel good Happy Birthday, Happy Birthday And I feel the way that every child should Sit and listen, sit and listen Went to school and I was very nervous No one knew me, no one knew me Hello teacher tell me what's my lesson Look right through me, look right through me And I find it kind of funny I find it kind of sad The dreams in which I'm dying Are the best I've ever had I find it hard to tell you I find it hard to take When people run in circles It's a very, very Mad World Mad World Enlarging your world Mad World.
