No puc més. Estic cansada ja de la meva situació. Puc ser tot el conscient que volgueu dels errors comessos, de tots els meus defectes i del meu caràcter. Però no mereixo ni de bon tros el tracte que, en general, se m'ha donat històricament: burles, fulles i pedres a la Coca-Cola, plantades, manques d'atenció, insults. Potser a ulls dels altres jo puc ser una rara avis, però a ulls meus les persones no mereixen que els obri el cor.
No puc més i no entenc res. Em considero una persona entregada, que estic pendent dels altres i que lluita per afrontar els obstacles. És el que ser fer. Doncs la vida m'ha comportat superar problemes i sacrificar-me. Potser per això sóc madura en uns aspectes del meu caràcter i en d'altres no. Gairebé sempre ho he fet sola, perquè les persones del meu entorn -les que jo pensava que eren amigues - sempre s'han retirat.
Sóc egoïsta i tinc por que em plantin o em traicionin les persones que en teoria, m'estimen. Però no puc lligar a ningú a la cadira perquè em faci cas, que cadascú faci el que cregui.
A totes aquestes persones: si jo fos egoïsta de debó, agafaria el farcellet i fotria el camp, deslliurant-me de culpes, responsabilitat, sacrificis, expectatives, etc. Doncs tothom demana que faci coses pels altres, però quan jo truco la porta, no hi ha mai ningú.
