SPAGHETTI WESTERN

OUT OF PLACE o COM UN PEIX FORA DE L'AIGUA

Algú s'ha sentit alguna vegada com un peix fora de l'aigua ?

Jo simbòlicament, puc dir que sí. A vegades quan sóc incapaç d'expressar-me i fer-me escoltar per les altres persones. A vegades la inseguretat em cohibeix i no sé d'on treure les forces per tornar-me a fer respectar. Moltes vegades començo a parlar i no puc acabar el que vull explicar.
A vegades penso que el que a mi m'agrada no interessa o que el meu sentit de l'humor no és prou bo per arrancar la riatlla a la meva parella.
Em costa que no s'apliqui la justícia, que no hi hagi equitat, que siguim dolents els uns amb els altres, que no es puguin dir les coses amb sinceritat i respecte, que les persones no s'impliquin i s'esforcin en tot allò que fan, que no hi hagi lleieltat entre les persones que s'aprecien. Però això justament és el que hi ha. És tant trist i em sento tant estranya...

LA LLEI DEL MÍNIM ESFORÇ

Sembla que la tònica general és la llei del mínim esforç. És una moda en la que tothom vol euros per cent peles. Tú has de donar el màxim, per rebre el mínim.

Mentre les persones que s'esforçen a treballar bé, de forma més o menys constant, no són reconegudes, els paràsits que no foten l'ou s'enduen tots els mèrits. Quan les persones responsables es queixen de la poca equitat a l'hora de repartir les tasques, són burlades i menyspreades. Passa tot el contrari quan aquella persona que no ha vist un treball en sa vida li toca fer el mínim i encara es queixa, llavors no es pot molestar que es posa nerviosa.

Però de que anem ?

Confío en que aquesta moda serà passatgera i es reclamarà la implicació i la responabilitat a tothom per igual...