Les persones pensen que no me'n adono. Jo començo a estar tipa de la situació.
Posaré un exemple simple però entenedor. Fa uns dies que una noia de la classe, em va demanar que li grabés música ( d'aquesta que està de moda ara i demà, no) en un CD. Jo vaig accedir-hi. A mi m'agrada compartir. Al cap d'uns dies, el posat d'aquesta noia va canviar. Estic segura que si avui li portés el CD, em faria el somriure i em donaria les gràcies,... Al cap d'uns dies se li oblidaria i em tornaria a girar la cara o tractar de males maneres. Fins i tot, en les sessions de treball en grup he vist les males cares que posa quan estic per la feina.
Conclusió: Mentre jo esquitxo i faig les coses com agraden, sóc acceptada i volguda.
Quan no paso per l'aro, sóc rebutjada i tractada de males maneres.
Per tant, em valoren pel que tinc i no pel que sóc.
Això ja bé des de fa molt de temps... La gent es prenia la llibertat de tractar-me d'una manera o d'una altre en funció del que feia per ells.
Aquesta és la història; jo donava i les persones feien de mí el que volíen. Em sentia estimada i feliç unes estones i després em sentia com una merda. Tonta, cornuda i a sobre apaleada. Abans no me'n adonava. Ara me'n estic cansant. Crec que no mereixo aquests tractes ni les actituds falses envers a mí. És un problema que m'afecta i que encara no està resolt. Doncs per ser dolorós, intento evitar-lo.
