TURANDOT

El passat divendres s'estrenava una reposició d'uan de les obres més belles i apasionades de Giacomo Puccini (1858- 1924) : Turandot. Una òpera ambientada en la bellesa de l'Orient, on succeix la història d'un jove enamorat que ho deixa tot per l'amor d'una princesa engreïda, la famosa Turandot.

Per fortuna vam poder gaudir de l'aria més espectacular i coneguda en aquesta obra, protagonitzada per Calaf "Nessum Norma", situada en el tercer i últim acte on ell afirma que ningú pot dormir a Pekín, però ell està segur amb el seu secret: Ell és el príncep Calaf però Turandot no ho sap.

A destacar la força i el coratge de l'esclava Liú que en tot moment honrarà el príncep mantenint el seu secret i expressant la passió que ella sent per Calaf sense nombrar-lo. Recordarem el final tràgic de la seva interpretació, quan es clava el punyal ella mateixa per no dir el nom del príncep que pretén a Turandot, del qual ella també n'està enamorada.
Tot s'ha de dir el final d'aquesta ópera no va ser escrit per Puccini. En aquesta obra, la princesa humillada acaba morint just després de rebre el nom del príncep i fer-se un petò que vessa amor.

Els cors i l'acompanyament musical són espectaculars i dignes d'una òpera verista per acompanyar en tot moment al dramatisme que requereix la obra, juntament amb l'estètica i les veus de les sopranos, barítons, tenors i baixos. Destaquem especialment la interpretació de Ainhoa Arteta en la veu de Liú que la consagren com a soprano en aquesta obra, a part de les seves obres que ja li són conegudes en altres àmbits.

NITS DE VIGILIA

No sóc gaire partidaria d'explicar els meus somnis, doncs sóc una mica supersticiosa i tampoc els recordo amb claredat, excepte el que descriuré a continuació.
Doncs em trobava a l'estació de Martorell, no sé per quin motiu. Segurament esperava el tren direció a Sant Vicenç. No és el primer somni que tinc en una estació de tren, però casi sempre eren estances cobertes. El cas és que no estaba sola. Hi havia una noia al meu costat, una noia rossa, baixeta amb ulleres i que no callava ni sota l'aigua. El fet es que intentava interactuar amb ella i no podia contestar, no podia parlar. Anavem circulant per l'andana fins que arribem en un espai més ampli i diferent on la gent jugaba i es divertia conversant. Era com un escenari, no sé, recordo que les parets eren molt vermelles i el terra estava cobert d'una capa de vellut negre. Estava mig cobert i presentava sortida per poder agafar el tren. Aquí, jo m'he distanciat d'aquella noia però tampoc podia interactuar amb ningú més. El meu rol era el d'observadora. De sobte, tothom corria per agafar el tren excalamant que des d'on eren, no podien pujar als vagons. No sé perqué en tots els somnis corro com una boja per esquivar tots els obstacles que trobo per aconseguir el que vull. Doncs de cop i volta l'andana era plena de baranes que jo no podia saltar i havia d'esquivar. Finalment he pujat al tren i 'he trobat noies del curs que he acabat i que no eren de la localitat on jo resideixo, ni tampoc de les rodalies. M'havia equivocat de tren ?