Monday, December 08, 2008

TURANDOT



Fa tres mil anys, l'emperador Xiu era reconegut per les seves habilitats com a militar, les quals li habien permés conquerir molts terres. En aquells temps, la Xina va deixar de tèmer a les arbitrarietats dels altres monarques, doncs l'emperador Xiu era reconegut pel seu respecte a la justícia.
Malgrat els honors i el reconeixement del qual era mereixedor, l'emperador no va arribar a la senectut sense tenir cap fill. Fet que el posava trist, ja que segons les lleis de l'imperi, hauria de ser d'aquell jove que es volgués casar amb la seva única filla; la princesa Turandot.
Turandot era molt diferent al seu pare, donc ella només estava satisfeta amb les joies i el luxe. Era tant capritxosa que alguns metges de la cort consideraven que estava tocada per la bogeria.
Les seves esclaves li tenien por. La princesa Turandot es divertía humillant-les.
La seva conducta encara podía ser més cruel. Quan s'adonava d'algun petit error per part dels seus esclaus, condenava a mort els culpables sense cap mirament.
L'emperador Xiu, coneixedor de les execentricitats de la seva filla, perdonava als pobres infeliços que Turandot acusava, apartant-los del seu servei.
Quan va arribar la hora d'anunciar a la princesa del seu deber de contraure matrimoni, l'emperador Xiu no va permetre la negativa de la jove. Tot i així, Turandot va respondre amb la seva habitual ferocitat;

- Pare- va dir, fingint humiltat i respecte-, es farà la teva voluntat. Però comprendras que una dona com jo, tant bella, intel·ligent, instruida i forta, no pot acabar casada amb un finolis, un vellet o un fanfarrón. Qui em pretengui com esposa, haurà de passar una prova molt dura per demostrar que em mereix. Només qui la superi serà digne de mí.

- Estic d'acord- va respondre l'emperador.

- Un moment pare, que encara no he acabat- va continuar la nena mimada. - La teva fama d'home just es coneguda per tots els confíns del imperi i, encara més enllà. És veritat el que afirmo ?

- En efecte - Va respondre un emperador exercint tota la seva paciencia per la seva filla.

- Doncs llavors has de coincidir amb mi en que l'home que tingui unes aspiracions tant altes, ha de considerar-se un home molt valent; per tant, estaras d'acord en el que et proposo: qui no estigui a la altura de la seva valentia, mereix la mort. Per això he decidit que els pretendents que no resolguin els meus enigmes, seran decapitats.

L'emperador Xiu va reflexionar durant uns moments. Si es negava a la voluntat de la seva filla, l'imperi quedaria en mans de conspiradors.
Al día següent, tots els pregoners de l'imperi van donar a conèixer la notícia: " La princesa Turandot es casaria amb aquell que superés totes les proves que ella imposava. Però si els pretendents fallaven, es quedarien sense cap.

D'immediat, els homes més soberbis i fanfarrons van vitajar fins la Ciutat Imperial , segurs del seu èxit amb la princesa, convertint-se sense gaire esforç, en els emperadors de la Xina. Els més prudents van preferir no arriscar-se, considerant que hi han moltes maneres de gaudir d'una bona vida sense ser emperadors.
Però hi havia un príncep local, famós pel seu valor, que en una de les seves visites a la Ciutat Imperial había vist el rostre de la princesa Turandot i s'havia enamorat perdudament d'ella. Aquest home es deia Calaf i no va dubtar un instant en preparar tot el necessari per partir fins a la capital de l'imperi, segur que mereixia la pena correr qualsevol risc si el premi era casar-se amb la princesa. A mesura que avaaçava pels diferents paisatges de l'enorme imperi seguit del seu sèquit, li arribaven veus dels caps que havia tallat la princesa Turandot. Semblava que la prova era molt difícil de superar.
Calaf no tenía por perquè tenía la certesa de que alguna cosa el distingía entre els altres pretendents: ell estava enamorat de Turandot.

Quan va arribar a la Ciutat Imperial, va ser custodiat per dos guardes que el van conduir a palau passant per indrets que semblava, no s'acabaven mai fins arribar a un pati tancat. A les parets laterals hi havien els ministres i els alts càrrecs de la justícia; al fons, una escalinata de màrmol blanc permetía entreveure el tro de l'emperador. En segon pla, gairebé a prop del cel, s'alçava una figura d'esquenes, vestida rigorosament de blanc: era ella, la princesa Turandot.
Quan els guardes van abandonar Calaf, es va fer un gran silenci. El príncep, després de fer una reverencia a l'emperador.

Van sonar tres cops al gong i quan van acabar les vibracions, Turandot, deprés d'advertir a Calaf va enunciar amb lentitud la primera de les seves endevinalles;

- "Ho mata tot, però l' aigua el mata" - va dir.
Vaja- va pensar Calaf - Això és massa fàcil, doncs està clar que es tracta del foc !
-El foc !- va exclamar el príncep.

L'emperador va inclinar el cap al mateix temps que els que tocaven la trompeta, la van fer sonar aclamant l'encert del príncep.
Sense que ningú la veies, Turandot somreia: quasi tots els pretendents als que había tallat el cap havien trobat la primera solució.

- Prepara't per la següent endevinalla !- Va exclamar l'emperador.
- "Sóc una pedra duríssima però la gent em beu"- va enunciar Turandot.

Aquesta vegada Calaf va pensar una mica més, però de sobte, recordant que el foc había estat la seva primera resposta, va dir : - el gel !
Es va tornar a reptir el ritual de les trompetes, pero aquesta vegada l'aprobació de l'emperador era molt més entusiasta.
Turandot, satisfeta de la trampa que había posat a Calaf, gaudia pensant que ningú havia estat capaç de resoldre el tercer enigma i, que per tant, cauria el cap d'un altre impertinent. De manera que va continuar anunciant la tercera endevinalla;

- "Es un gel que et dóna foc, i com més foc et dóna, més gel es torna" - va dir la princesa.

Després de pensar durant uns segons, el príncep amb tota la pena va veure's mort, però s'adonà que morir comportava perdre Turandot.

- Ai !- , exclamava. - Però per què haurà volgut el destí que com més m'enceng per ella, més freda es torna... ?

Llavors Calaf va trobar la resposta en aquesta refelxió deseperada, era el nom propi de la princesa !

- Turandot ! - va exclamar el príncep triunfant.

L'emperador no va poder evitar saltar de l'alegria. Les trompetes van sonar cap als quatre punts cardinals proclamant que l'imperi ja tenia hereu.
Turandot, derrotada, començava a girar-se; doncs hauria de complir amb la seva promesa, del contrari, el seu pare faria justícia amb ella.

Les mirades de Calaf i Turandot es van trobar. La princesa va baixar majestuosament l'escala de màrmol blanc per conèixer el seu pretendent. A mesura que s'acostava al príncep més guapo el trobava i més es desfeia el gel de la seva soberbia. Finalment els dos es van fondre en una abraçada plena d'amor.

2 comments:

linus said...

Ohhhhhh! Nessun Dorma, una de les àries més bòniques de tenor i més famoses. Placido està esplendit, però qui realment la cantava com ningú fou Pavaroti.

L'escenogràfia d'aquesta representació és extraordinària.

Bravo pinchoncita, un tutubo impressionant i un conte molt bònic.

TQM

Colibrina said...

Ja feia dies que el tenia al cap aquest post. Es una aria impressionant la "Nessum norma" possa els pels de punta, pertany a Turandot i entre el conte trobarà el Libreto.
M'encanta compartir aquests grans moments amb vosté. El sento proper quan em respon.

TQM